El València conquereix l’ACB per primera vegada a la seva història (87-76)

El València conquereix l’ACB per primera vegada a la seva història (87-76)

El València Basket s’ha proclamat campió de la Lliga ACB per primer cop a la seva història després d’imposar-se per 87 a 76 al Madrid en el quart partit de la sèrie final pel títol. El club del Túria es converteix en el setè campió de la història de l’Associació de Clubs i també de la història de la Lliga estatal darrera de: Barça, Madrid, Penya, Manresa, Baskonia i Unicaja.

El gran segon quart dels de Pedro Martínez (29-11) ha estat clau per un triomf que incriu els taronja als llibres d’història. Un parcial, el del segon assalt, que representa la tercera diferència més gran de la història d’un segon quart d’una final. Sastre (19 punts), Thomas (12) i els 15 de valoració de Sikma han estat clau per tombar un Madrid en què altre cop Llull (23 punts) ha estat massa sol.

Intercanvi de cops que guanya el Madrid

El València ha començat el partit fent el què li agrada: corrent al contracop després de recuperar pilota. Així, San Emeterio i Sastre situaven els primers avantatges locals (4-0 min. 2). Però des del perímetre, Rudy i Taylor capgiraven, i Reyes posava el màxim avantatge blanc fins al moment (7-10 min. 6).

Sastre, amb 5 punts seguits, i Diot, amb un triple, posaven de nou els de Pedro Martínez per davant (17-14 min. 8). Però Laso ha decidit castigar el València filtrant pilotes a la pintura per Ayón i Felipe, que anotaven al pal baix. Will Thomas ha deixat el 19 a 20 a la fi del primer període.

Un segon quart que és injust definir amb mots

Al segon quart els locals han passat per sobre del seu rival a mercè d’un parcial esfereïdor de 24 a 3 que han iniciat Vives i Oriola amb un ambient infernal a ‘La Fonteta’, que veia com el seu somni esdevenia un principi net i clar de realitat. De sobte, l’electrònic reflectia un 43 a 23 (min. 18) en un tres i no res gràcies al lideratge de Rafa Martíniez i Will Thomas, en un dels trams més atractius de basquetbol dels darrers anys a l’ACB.

I és que el València anotava riples a dojo, posava mans arreu, les ajudes eren constants, la superioritat en el rebot (24 a 9 en captures al descans per als taronja) era manifesta i la defensa angoixant de les línies de passada col·lapsava un Madrid sense cap idea. Els minuts finals la bateria de tirs lliures ha estabilitzat un ritme de partit vertiginós i en el qual el Madrid ha estat a punt de quedar-s’hi. Però Llull mantenia la respiració artificial blanca al descans (48-31).

La zona de Pablo Laso encalla el València Basket

A la represa Joan Sastre ha determinat que si el Madrid volia recuperar el desavantatge no li seria pas gens fàcil. Ans al contrari. Cinc punts consecutius del mallorquí (que ja duia 16 punts) posava el 53 a 31 només començar aquest tercer assalt. I en un moment d’intercanvi clar de cops a possessions curtes, Diot situava la màxima renda valenciana (60 a 37 min. 26). A partir d’aquí Laso ha ordenat una defensa zonal que situaria el matx en un canvi de rasant.

Malgrat tot, els inicis de la zona els aguantava el València (67-47 min. 28), mantenint la distància de 2o punts amb Rafa Martínez i San Emeterio conduint la nau taronja. I era, al bàndol foraster, Rudy Fernéndez l’únic home que aguantava els seus dins del partit. Ha estat el moment en què Llull, que ja havia començat a carburar, ha liderat un parcial de 0 a 9 per deixar el partit obert a la fi dels primers 30 minuts (67-56).

Sato i Sikma, braços executors d’una història d’amor

Arribàvem al quart definitiu, i el Madrid seguia bufant-li el clatell a un València nerviós i afectat per la pressió de tenir a tocar el primer títol de l’ACB de la seva història. I això que Romain Sato ha començat trencant el parcial anterior de 0 a 9 amb un triple que col·locava el 70 a 56 al lluminós. Els blancs, malgrat tot, amb Nocioni i Llull donant-ho absolutament tot, han retallat, també amb un triple de Carroll, fins al 75 a 69 (min. 36).

Però Sato, que s’havia estavellat contra la zona de Laso amb dos errors des del 6.75, donava vida als del Túria amb un triple que mantenia les distàncies a menys de 3′ per cloure (78-69). I amb Llull ja sol contra el món, i un València en ‘bonus’ que no volia cometre faltes, el Madrid ha vist com Sikma seguia fent estralls en el rebot i que Sato, heroi silenciós, feia un cop de palmell que tancava el partit a pany i forrellat a poc més d’un minut per la fi (83-71).

El què ha passat després ha estat per l’anecdotari estadístic, amb alguna altra cistella impossible de Llull, amb Nocioni esgotant els seus darrers instants com a professional i amb un Joan Sastre que esmaixava el cèrcol sol com un mussol abans de desfermar la bogeria col·lectiva a la Font de Sant Lluís. El València Basket tocava el cel, es vestia d’or i es convertia en el setè membre selecte de clubs campions de Lliga ACB.

Ja ningú recordava la final de l’Eurocup que el València va perdre contra l’Unicaja, ni la final de Copa a Gasteiz perduda precisament contra els de Laso. La història era palpable a les cares dels jugadors, la majoria nous en això de guanyar l’ACB, i amb un home, San Emeterio, que ja s’havia què era donar la campanada en una final pel títol. Segur que el càntabra ha recuperat aquell gust dolç que va tastar per primer cop a Vitòria l’any 2010 contra el Barça.

L’enhorabona, campions.

Consulteu les estadístiques aquí.

Leave a comment

Your email address will not be published.

*